PILAR BELLÉS PITARCH: CONTES PLURILINGÜES LOE: COM FER ALUMNES CREATIUS?

Aquesta col·lecció de contes us pot ser molt útil tant a l’Educació Infantil, Educació Primària com als / les especialistes d’anglès en el vostre treball dins del programa Plurilingüe de la LOE.

COM FER ALUMNES CREATIUS?

 Autora: Pilar Bellés Pitarch

CONTES PLURILINGÜES PER   ESTIMULAR LA CREATIVITAT I, A LA VEGADA, TREBALLAR VALORS ADAPTATS A CADA NIVELL:

    11 contes per a Infantil.

    11 contes per a primer cicle.

  11 contes per a segon cicle.

    11 contes per a tercer cicle.

HO POTS TROBAR  EN FORMAT LLIBRE:

Distribuidora Bubok:  http://pilarbellespitarch.bubok.com

Distribuidora Lulu:  http://stores.lulu.com/bellespitarchathotmaildotcom

 Altres títols:

1.    Telling a Tale / Contemos un cuento / Contem un conte. (Col.lecció de contes per E. Infantil 4 i 5 anys en valencià, castellà i anglés adaptats als Centres d’Interés de l’Educació Infantil).

2.    Contes plurilingües per treballar valors i per a dies especials (Dia la Pau, dia de l’arbre, Halloween…).

3.    No deixes que cresca sense la màgia dels contes… segons el que vols transmetre, tria un conte i… conta-li’l. (Recull de contes d’altres publicacions).

 PROGRAMACIÓ LOE PER A CONTES PLURILINGÜES:

OBJECTIUS:

1. Donar a conèixer aquestos contes.

2. Proveir a mestres i educadors / educadores amb contes suficients per desenvolupar  el seu treball a l’aula o contar als menuts / des en qualsevol situació que se’ls presente.

3.Treballar les competències bàsiques en totes les llengües a través d’un mateix conte.

4. Integrar el treball de les tres llengües dins del Programa Plurilingüe de la LOE.

5. Aprofitar la transferència d’una llengua a altra / altres en gramàtica i continguts.

6. Desenvolupar la creativitat en els / les nostres alumnes a través de la màgia del conte i animar-los a crear els seus propis contes.

CONTINGUTS:

Col·leccions

CONTES PER A INFANTIL

    1. Bon profit! / ¡Buen provecho! / Enjoy your Meal! Valors: S’ha d’anar en compte amb els gossos, són perillosos (pàgina 13).

    2. El xiquet que no volia baixar dels gronxadors / El niño que no quería bajar de los columpios / All the Day on the Swings. Valors: El joc compartit és més divertit que jugar sol (pàgina 18).

    3. Ja dorm sol! Ja sóc major! / ¡Ya duermo solo! ¡Ya soy mayor!/ I Can Sleep Alone! I’m Growing! Valors: Dormir sol a la seva habitació sense por (pàgina 24).

    4. El gosset perdut / El perro perdido / The Lost Dog. Valors: Importància de creure els pares i mestres (pàgina 33).

    5. Només magdalenes / ¿Sólo magdalenas? / Only Cupcakes? Valors: S’ha de menjar de tot però amb moderació (pàgina 39).

    6. La primera festa d’aniversari / La primera fiesta de cumpleaños / My First Birthday Party. Valors: Bons desitjos. Festa d’aniversari (pàgina 48).

    7. Quina por d’entrar a la piscina!/ ¡Qué miedo de entrar a la piscina! / Apprehension of Swimming Pools. Valors: Enfrontar-se a les manies i a les pors, superar-les (pàgina 54).

    8. El xiquet que feia malifetes al saló / El niño que hacía trastadas en el salón / Bad Behaviour in the Living room. Valors: Arreplegar els joguets, ser considerat i col·laborar en les faenes de casa (pàgina 59).

    9. El lleonet que deia a tot que no / El leoncito que decía a todo que no / Always no! Valors:  Creure a la primera (pàgina 64).

    10. Un poc de verdura cada dia / Un poco de verdura cada día / Eat Vegetables Everyday. Valors:  Les verdures són necessàries per a una alimentació sana i equilibrada (pàgina 71).

    11. El gos i la balena / El perro y la ballena / The Dog and the Whale. Valors: Ajudar el company o companya que ho necessita, deixar les coses, jugar amb ell o ella (pàgina 76).

CONTES PER A PRIMER CICLE

    12. Para de molestar! / ¡Para de molestar! / Stop it! Valors: No molestar els companys (pàgina 82 ).

    13. Un armari sense portes / Un armario sin puertas / A Wardrobe without Doors. Valors: Apreciar la part bona de les persones. No rebutjar ningú pels defectes (pàgina 87)

    14. Qui ha agarrat les meves arracades? /  ¿Quién ha cogido mis pendientes?/ Who Took my Earrings? Valors: No agarrar les coses sense permís (pàgina 95).

    15. Una vegada Tirano el xicotet va estar a punt de barallar-se / Una vez el pequeño Tirano estuvo a punto de pelear / Once the Small Tyrannosaurus Is on the Point of Fighting. Valors: Solucionar les coses de forma pacífica (pàgina 101).

    16. El gall del pic morat / El gallo del pico morado / Purple Beak Roaster. Valors: Tolerància i respecte amb altres cultures (pàgina 109).

    17. El gos presumit /  El perro presumido / A Conceited Dog. Valors: Solucionar problemes de grup (pàgina 114).

   18. El hàmster menjapels / El hámster comepelos / A Hair Eater Hamster. Valors: Distingir menjars saludables dels que no ho són (pàgina 119).

    19. El dàlmata rebel / El dálmata rebelde / A Rebellious Dalmatian. Valors: Desenvolupar la fantasia, joguets que cobren vida (pàgina 125).

    20. Els dinosaures també anaven al parc / Los dinosaurios también iban al parque / Dinosaurs Go to the Park too. Valors: Mentalitat més oferta. Sempre hi ha oportunitats si les busques (pàgina 130).

    21. Sempre renyint com el gat i el gos /  Siempre riñiendo como el perro y el gato / The whole Time Quarreling like Dogs and Cats. Valors: Ús del diàleg per solucionar problemes (pàgina 134).

    22. El gatet torero / El gatito torero / A Bullfighter Cat. Valors: Respectar els gustos i opinions de la gent (pàgina 140).

CONTES PER A SEGON CICLE:

    23. El xiquet i el tauró / El niño y el tiburón / The Boy and the Shark. Valors: No posar-se en situacions de perill (pàgina 146).

    24. Tom, el cranc coix i els seus amics / Tom, el cangrejo cojo y sus amigos / Tom, the Lame Crab, and his Friends. Valors: Buscar la part bona de les persones i no els defectes físics (pàgina 153).

    25. El rei dels rellotges s’ha tornat egoista / El rey de los relojes se ha vuelto egoista / The Clock King Becomes Selfish. Valors: Fer el que és correcte i no fer cas a les bovades que ens manen (pàgina 160).

    26. La família d’ànecs se’n va al bosc / La familia de patos se va al bosque / Duck’s Family Goes to the Forest. Valors: No creure’ns millors que els altres i demanar ajuda quan ho necessitem (pàgina 166).

    27. Una pel·lícula de taurons / Una película de tiburones / A Film about Sharks. Valors: Superar algunes pors (pàgina 173).

    28. Qui s’ha menjat el meu entrepà? / ¿Quién se ha comido mi bocadillo? / Who is Eating my Sandwiches? Valors: No deixar les mascotes abandonades quan són grans i ens molesten (pàgina 178).

    29. La balena / La ballena / The Whale. Valors:   Diàleg entre pares i fills i necessitat que pare i mare participen en l’educació dels fills i filles (pàgina 185).

    30. La gallina que ponia ous menuts / La gallina que ponía huevos pequeños / The Hen of Small Eggs. Valors: No ens hem de burlar de ningú, no sabem quan vindrà la sort ni a qui (pàgina 192).

    31. Qui m’acompanyarà a portar la carta? / ¿Quién me acompañará a llevar la carta? / Will You Take this Letter for Me? Valors: Necessitat de fer esport, de jugar a jocs tradicionals i de deixar la televisió, les consoles i els aparells electrònics. Fer els deures, estudiar i fer la part de les tasques domèstiques que ens toquen (pàgina 198).

    32. Jimmy volia llonganissa i el xiquet volia dolços de colors / Jimmy quería longaniza y el niño quería dulces de colores /  Jimmy Wants Sausage and the Child Wants Coloured Sweets. Valors: S’ha de demanar permís per agarrar les coses (pàgina 206).

    33. Serà la varicel·la? / ¿Será la varicela? / Is It Chickenpox? Valors: Les medicines que li manen a un xiquet no serveixen per a un altre. Quan s’està malalt s’ha d’anar al metge. La automedicació no és bona (pàgina 215).

CONTES PER A TERCER CICLE

    34. Titeta també és de la família / Titeta también es de la familia / Titita Is Part of my Family. Valors: Valorar l’esforç per aconseguir les coses, l’amor per les mascotes (pàgina 220).

    35. El periquito roquer / El periquito roquero / A Rock Musician Budgerigar. Valors:  Fer els nostres somnis realitat (pàgina

 BON PROFIT!

Aquella primavera ja feia el dia més llarg. Era l’hora de berenar, l’hora d’anar al parc, menjar-se l’entrepà i jugar una estona amb els gronxadors i els amics de l’escola.

     Feia un parell de setmanes que Miguel tenia uns amics nous. Es tractava de dos gossos adults però molt xicotets, de raça indefinida que un veí treia a passejar tots els dies.

    Miguel els feia carantoines, els rascava l’esquena, els donava molletes de l’entrepà, els abraçava... durant mitja hora o més Miguel jugava amb els gossets tots els dies.

    Haguera seguit jugant durant molt de temps a no ser pel que va passar aquell dia.

    Els humans tenim dies que estem de mal humor. Els gossos a més tenen dents i, a vegades, poc control sobre la seva força.

     Un dels gossos xicotets, el més lleig, d’un color entre marró i gris, passava per un d’eixos dies. Es va llançar sobre Miguel, li va robar l’entrepà i li va mossegar la mà.

    El gos estava vacunat. El mos només  va ser una arrapada de no res. L’amo del gos el va castigar en seguida i va voler llevar-li l’entrepà. Però la mamà no li va deixar:

    —Deixe que se’l menge. Bon profit! No passa res! Tranquil!… Crec que no ha sigut culpa del gos…

    Des d’aquell dia Miguel no va tornar a arrimar-se a més d’un metro d’un gos. La mamà el feia berenar abans d’anar a jugar i l’amo dels gossos no deixava que els xiquets tocaren els seus gossos.

    El més agraït va ser el gos, que cada vegada que es creuava amb Miguel movia la cua com donant-li “les gràcies”.

    Consells didàctics: Als xiquets els encanten els gossos grans i peluts. Són per a ells com peluixos gegants. La majoria dels gossos que trauen a passejar són inofensius i mai han fet cap mal. Però no hem d’oblidar que són animals i que, per molt mínima que siga, sempre existeix la possibilitat. S’ha d’anar amb compte. També podríem usar aquest conte per al tema de “la primavera”.

  ¡BUEN PROVECHO!

Aquella primavera ya hacía el día más largo. Era la hora de merendar, la hora de ir al parque, comerse el bocadillo y jugar un rato con los columpios y los amigos de la escuela.

    Hacía un par de semanas que Miguel había hecho un par de amigos nuevos. Se trataba de dos perros adultos pero muy pequeñitos, de raza indefinida que un vecino sacaba a pasear todos los días.

    Miguel les propinaba todo tipo de caricias y carantoñas, les rascaba la espalda, les daba miguitas de bocadillo, los abrazaba… durante media hora o más Miguel jugaba con los perros todos los días.

    Hubiera seguido así durante mucho tiempo a no ser por lo que pasó ese día.

    Los humanos tenemos días que estamos de mal humor. Los perros además tienen dientes y, a veces, poco control sobre su fuerza.

     Uno esos perros chiquitines, el más feo, que era de un color marrón grisáceo, pasaba por uno de esos días. Se abalanzó sobre Miguel, le quitó el bocadillo y le mordió a la mano.

    El perro estaba vacunado. El mordisco era sólo un rasguño de nada. El dueño castigó al perro enseguida y quiso quitarle el bocadillo. Pero la mamá no le dejó:

    —Deje que se lo coma. ¡Buen provecho! ¡No pasa nada! ¡Tranquilo! Me temo que no ha sido culpa del perro…

    Desde aquel día Miguel no volvió a arrimarse a más de un metro de un perro. La mamá hacía que merendase antes de jugar y el dueño de los perros no dejaba que se los niños tocasen  a sus perros.

     El más agradecido fue el perro, que cada vez que se cruzaba con Miguel movía el rabo como dándole “las gracias”.

ENJOY YOUR MEAL!

It is time for the afternoon sandwich. Children play with their friends in the park.

     Miguel has got two new friends: two dog puppies from his neighbour.

    Miguel pats and plays with them; he gives them some small pieces of his sandwich during half an hour every day. One day something happened…

    People have bad days. Dogs have bad days too. And dogs also have big teeth and a force that they can’t control.

    One of the small dogs, the ugliest one, has a bad day. He bites Miguel’s hand and takes his sandwich…

    It’s nothing. The dog’s owner punishes the dog immediately and he tries to recover the sandwich… Mum doesn’t want it.

    ‘Let it eat... let it enjoy its meal! It’s nothing… It is not the dog’s fault.’

     After that Miguel won’t come close to dogs and he won’t pat them. He must have his sandwich before playing and he mustn’t play with dogs.

    The bad dog, however, is very grateful. When he sees Miguel, he wages his tail: “Thank you for the snack…”

2. EL XIQUET QUE NO VOLIA BAIXAR DELS GRONXADORS

Una vegada hi havia un xiquet que era molt cabut. No volia baixar dels gronxadors del parc.    

     De matí, quan el iaio se n’anava a comprar el pa… “iaio gronxa”… el iaio el portava una hora.

     En acabar de fer la migdiada… “iaia gronxa”… la iaia el portava una altra hora. El mateix passava amb la mare quan venia de treballar… “mamà gronxa”... I amb son pare quan veia un poc més tard… “papà gronxa”… Així era com el xiquet és passava quasi tot el dia gronxant-se al parc. Només baixava del gronxador si li prometien que hi tornarien.

    Malgrat les promeses i la bona voluntat de tots, durant una setmana va estar plovent tots els dies, una tempesta de tardor i, ni amb paraigües, es podia anar perquè estava tot entollat i relliscaven els ferros dels gronxadors, del castell, del puja i baixa i del tobogan.

    No hi va haver més remei que quedar-se a casa. Estava cansat de jugar sempre amb els mateixos joguets.

    Curiosament, al xiquet dels veïns, que tenia un any més, li passava el mateix. Cap dels dos estava disposat a compartir joguets, ni a tolerar que altres xiquets tocaren les seves coses ni  ocuparen el seu espai. En canvi, a tots dos els  abellien els joguets d’altres.

    Quan ja portaven tres dies avorrits i tancats a casa, el xiquet més gran va anar a casa del veí disposat a compartir però amb certes condicions:

     —Està bé. Podem jugar junts. Li deixaré els meus joguets sempre que no me’ls trenque, que no me’ls perda i m’ajude a recollir-los després —li va dir el gran a la iaia que cuidava al xicotet.

    —Jo també — va dir el xicotet a sa iaia,  referint-se a que ell també volia el mateix.

     D’aqueixa manera van passar tots dos una setmana bonica i distreta compartint joguets. I així van continuar, jugant junts i compartint-ho tot fins que van ser grans.

     Anaven al parc una o dues vegades a la setmana, quasi sempre junts pujaven als gronxadors i a altres jocs.

    Van descobrir que el joc compartit era molt més divertit.

    Consells didàctics: El compartir les coses i la col·laboració de tots els membres de la família en cuidar i educar els xiquets i xiquetes és necessari que siguen temes de moltes històries. Als nostres menuts i menudes els agrada parlar de les seves aventures a casa dels iaios i dels seus jocs en el parc i, de segur, que brollaran de les seves imaginacions vàries històries en Infantil. Ens servirà aquest conte per al tema de “la tardor”.

 EL NIÑO QUE NO QUERÍA BAJAR DE LOS COLUMPIOS                            

Había una vez un niño que era muy cabezota. No quería bajar de los columpios del parque.

    Por la mañana, cuando el abuelo se iba a comprar el pan… “abuelito columpio”… el abuelo lo llevaba durante una hora. Al acabar de hacer la siesta… “abuelita columpio”… la  abuela lo llevaba durante una hora. Lo mismo ocurría con su madre cuando venía de trabajar… “mamá columpio”… y con su padre cuando venía un poco más tarde… “papá columpio”… así era como el niño se pasaba casi todo el día columpiándose en el parque. Sólo bajaba del columpio si le prometían que volverían.

    A pesar de las promesas y la buena voluntad de todos, hubo una semana que llovió todos los días, una tempestad de otoño y, ni con paraguas, se podía ir porque estaba todo encharcado y resbalaban los hierros de los columpios, del castillo, del sube y baja  y del tobogán…

    No hubo más remedio que quedarse en casa. Estaba cansado de jugar siempre con los mismos juguetes. Curiosamente, al niño de los vecinos, de un año más que él, le pasaba lo mismo. Ninguno de los dos estaba dispuesto a compartir sus juguetes, ni a  tolerar que otros niños tocaran sus cosas ni ocuparan su espacio. En cambio, a los dos les apetecían los juguetes del otro.

    Cuando ya llevaban dos días aburridos y encerrados en sus casas, el niño mayor fue a casa de su vecino dispuesto a compartir pero con ciertas condiciones:

    —Está bien. Podemos jugar juntos. Le dejaré mis juguetes siempre que no me los rompa, no me los pierda y me ayude a recogerlos después —le dijo el niño mayor a la abuelita que cuidaba al pequeño.

    —Yo también —le dijo el pequeño a la abuela.

    De esta manera pasaron una semana bonita y distraída compartiendo juguetes. Y así continuaron, jugando juntos y compartiéndolo todo hasta que fueron mayores.

    Iban al parque una o dos veces a la semana, casi siempre juntos subían a los columpios y a otros juegos.

     Descubrieron que el juego compartido era mucho más divertido.

ALL THE DAY ON THE SWINGS!

    A small boy is very obstinate. He wants to stay on the swings of the park all the time.

    In the morning his granddad goes shopping…”Granddad swing!” His granddad brings him to the park for an hour. When he finishes his siesta in the afternoon… “Granny swing!” Her granny brings him to the park for another hour.

    When his mum comes back form work… “Mum swing!” The same with his dad: “Dad swing…” The small boy is all the time on the swings of the park.

    One autumn day, it is raining and raining and they can’t go to the park. They must stay at home. He is bored. He plays with the same toys all day. His neighbour’s small child has the same problem. They like new toys but they don’t want to share their own toys.

    Three days later they are extremely bored.   Finally our small boys change their minds:

    ‘OK’ says the neighbour’s boy. ‘We can play together. We mustn’t break our toys, we mustn’t lose them and we must pick up them when we finish.’

    ‘I’ll play too,’ says the small boy.

    In this way both small boys spend a nice week. They learn to share their toys. They become friends…

    After that they went to the park together once or twice a week. They went to swings or they played with their toys. It was a nice experience.

3. JA DORM SOL! JA SÓC MAJOR!

Des de que era bebè, la mamà sempre dormia al seu menut en braços. Després el posava al seu bres.

    Quan el notava nerviós, la mamà pensava “estarà somiant” i li donava la mà perquè es tranquil·litzara.

    El problema va arribar quan el bres se li va quedar xicotet i el xiquet va haver d’anar al llit.

    La mamà li contava un conte.

    —No te’n vages —li deia el xiquet—, dóna’m la mà per dormir-me.

    —Val, però després et quedaràs tranquil dormint durant tota la nit.

    El xiquet es quedava dormit (o fingint estar adormit). Només el papà i la mamà es ficaven al llit i començaven a conciliar la son, escoltaven uns passos, notaven unes xafades damunt i sentien que el xicotet ocupava el lloc que quedava enmig entre els dos.

    —Oh no! Què fas ací? —preguntava papà.

    —Tinc por. Només esta nit, per favor…

    No importava a quina hora es gitara el xiquet ni a quina hora es gitaren ells. Estava cronometrat: al quinze minuts de ficar-se els pares al llit, el xiquet es presentava allí. Com els pillava al primer son, els agarrava peresa  de fer-lo tornar i el molt pillet s’hi quedava tota la nit…

    Va arribar l’estiu.  A aquella ciutat feia una calor sufocant  i havien de dormir destapats. Un dia, als quinze minuts de gitar-se es va presentar el xiquet i es va ficar al forat del centre.

    El llit estava banyat de tanta suor. El xiquet, molt aclaparat, deu minuts després se’n va anar al seu llit on no hi havia tanta gent i s’estava més fresquet.

    Va dormir tota la nit com un rei, es va pegar la volta tantes vegades com va voler i no va haver d’aguantar els roncs de la respiració de ningú.

Va ser la millor nit des de feia molt de temps. Al dia següent:

    —Mamà, he dormit tota la nit fresquet, còmode i sense aguantar els roncs de papà

—va dir el xiquet en eixir de l’habitació.

    —Papà no ronca...—va dir papà.

    —Sí que ho fas! —va dir la mamà.

     El xiquet volia dir-los una cosa important:

    —He decidit que ja no tornaré més al vostre llit… s’està molt incòmode. En canvi, en el meu… no havia dormit mai tant a gust.

    —No tenies por?

    —Què? —va dir el xiquet—. Això és una bovada.

    —El nostre fill ja és major —va dir la mamà.

    —Sí, em pareix que sí —va dir el papà.

    El xiquet va eixir corrents pel passadís saltant d’alegria:

    —Ja sóc major! Ja sóc majoooooooor!…

    Així va ser com el xiquet es va donar compte que dormir sol era la millor opció, no només perquè li ho deien els seus pares sinó perquè ell mateix ho havia comprovat. Les coses si no es proven, no se saben.

    De totes maneres, el cuquet de ficar-se al llit dels seus pares i donar-se abraçades col·lectives tota la família seguia picant-li.

    Van arribar a un acord: “Dissabtes i diumenges que els tres tenien festa, a les vuit del matí que s’estava més fresquet, podria ficar-se al llit dels papàs i jugar tots tres fins cansar-se”.

    Aquestos jocs en família els recordaria el xiquet durant tota sa vida. S’ho passava d’allò més bé.

    Consells didàctics: S’ha escrit molt sobre com ensenyar els xiquets a dormir sols. Jo només afegiré que cada família, cada xiquet o cada xiqueta tenen alguna cosa d’especial que els fa diferents de la majoria. Cada xicotet o xicoteta necessitarà una història diferent per donar aquest pas. Esta podria ser una d’elles. Aquest conte es pot usar també per al tema de “l’estiu”. 

¡YA DUERMO SOLO! ¡SOY MAYOR!

Desde que era bebé, la mamá siempre dormía a su pequeño en brazos. Luego los metía en su cunita.

    Cuando lo notaba  nervioso, la mamá pensaba “estará soñando” y le daba la mano para que se tranquilizara.

    El problema llegó cuando la cuna se le quedó pequeña y el niño se tuvo que ir a la cama.

    La mamá le contaba un cuento.

    —No te vayas —le decía el niño— dame la mano para dormirme.

    —Vale, pero luego te quedarás tranquilo durmiendo durante toda la noche.

  El niño se quedaba dormido (o fingiendo estar dormido). En cuanto el papá y la mamá se metían en la cama y empezaban a conciliar el sueño oían unos pasos, notaban unas pisadas encima y sentían al pequeño que ocupaba el hueco que quedaba en medio de la cama entre ambos.

    —¡Oh no! ¿Qué haces aquí? —preguntaba el papá.

    —Tengo miedo. Sólo esta noche, por favor....

    No importaba a qué hora se acostara el niño ni a qué hora se acostaban ellos. Estaba cronometrado: a los quince minutos de meterse los padres a la cama, el niño se presentaba allí. 

    Como los pillaba al primer sueño, les cogía pereza de hacerlo volver y el muy pillín se quedaba toda la noche.

    Llegó el verano. En aquella ciudad hacía un calor sofocante y había que dormir destapados.

    A los quince minutos de acostarse se presentó el niño y se metió en el hueco del centro. La cama estaba mojada de tanto sudar.

     El niño, muy agobiado, diez minutos después se fue a su cama donde no había tanta gente y se estaba fresquito.

    Durmió toda la noche como un rey, se dio la vuelta todas las veces que quiso y no tuvo que aguantar los susurros de la respiración de nadie.

    Fue la mejor noche desde hacía mucho tiempo. Al día siguiente:

    —Mamá, he dormido toda la noche fresquito, cómodo y sin aguantar los ronquidos de papá  —dijo el niño al salir de su habitación.

    —Papá no ronca… —dijo su padre.

    —Sí que lo haces… —dijo su madre.

    El niño tenía algo importante que decir a sus padres:

    —He decidido que ya no volveré más a vuestra cama… se está  superincómodo. En cambio en la mía… no había dormido nunca tan a gusto.

    —No tenías miedo… —se le escapó a mamá.

    —¿Qué? —dijo el niño sorprendido—. Eso es una tontería.

    —Nuestro hijo ya es mayor —dijo la mamá.

    —Sí, me temo que sí —dijo papá.

    El niño salió corriendo por el pasillo saltando de alegría:

    —¡Ya soy mayor!  ¡Ya soy mayooooooor!…

    Así fue como el niño se dio cuenta que dormir solo era la mejor opción, no sólo porque se lo decían los papás sino porque él mismo lo había comprobado… las cosas si no se prueban, no se saben.

    De todas maneras, el gusanillo de meterse en la cama de sus padres y darse unos abrazos colectivos toda la familia siguió picándole. 

    Llegaron a un acuerdo: “Los sábados y domingos que los tres tenían fiesta, a las ocho de la mañana que se estaba más fresquito, podría meterse en la cama de los papás y jugar los tres hasta cansarse”.

    Estos juegos en familia los recordaría el niño durante toda sus vida… se lo pasaba en grande.

I

4. EL GOSSET PERDUT 

Hi havia una vegada un gosset que no va obeir els seus pares i atret per l’aigua va fugir a provar si podia nedar.

    Va provar i no era tant difícil. Li va agradar tant que va seguir nedant fins que va arribar a una illa que ningú coneixia: era la illa dels dinosaures.

    —Et mossegaran —li va avisar el corythosaurus rient-se—. Aquí va Tirano.

    —Agggg! —cridava Tirano.

  El gosset va fugir corrents com una bala. Es va mesclar amb els velociraptors que també perseguia Tirano.

    Se’n va adonar que els velociraptors no eren de fiar donat que no paraven d’intentar mossegar-li.

    Va aconseguir escalar un arbre. Els velociraptors van passar corrents i el tyranosaurus darrere perseguint-los. Un braquiosaurus passava per allí i el va saludar.

    —Què fas ací? Puc fer alguna cosa per tu? —va preguntar Braqui.

    —M’he perdut… en realitat, m’he escapat… —li va contar tota la història.

    “Se’n recordeu què li havia passat al gosset?” (fem que els /les alumnes recorden el conte).

    —T’has portat molt malament —el va renyir Braqui—. Ara has de tornar a casa abans que els teus pares es preocupen. Et portaré fins a l’aigua perquè hi tornes…

   Braqui tenia un amics dinosaures marins que els va demanar el favor que tornaren el gosset a casa.

    El viatge va ser molt mogut perquè un elasmosaurus els va perseguir. Per sort, no els va poder pillar.

    El gosset els va contar als seus pares totes les peripècies que li havien passat. Va comprendre que si els haguera obeït no hauria posat la seva vida en perill i no haurien estat buscant-lo un dia sencer. I els va prometre no tornar a anar-se’n més sol sense permís ni sense avisar.

    Com no ho va fer més, el papà i la mamà el van perdonar i van tenir una vida tranquil·la i feliç.

    Consells didàctics: La importància d’obeir els pares i mestres podem potenciar-la fent-los veure els perills que hi ha amb contes com aquest. Els dinosaures fascinen els xiquets i xiquetes. Segur que amb una història com aquesta se senten protagonistes.

    Tots recorden alguna vegada que no van creure i després van tenir problemes. La podríem contar i després canviar-la.

EL PERRO PERDIDO 

Había una vez un perrito que no obedeció a sus padres y, buscando el agua se fue a probar si podía nadar. 

     Lo intentó y no era tan difícil. Le gustó tanto que consiguió nadar hasta que llegó a una isla que nadie conocía: era la isla de los dinosaurios.

    —Te morderán —le avisó el corythosaurus riéndose—. Por ahí va un tyrannourus.

    —Aaaaaggg! —gritaba Tirano.

    El perro huyó corriendo como una bala. Se mezcló con los velociraptores a los que perseguía Tirano también.

     Se dio cuenta de que los velociraptores no eran de fiar dado que no paraban de intentar morderle.

    Consiguió escalar un árbol. Los velociraptores pasaron corriendo y el tyranosaurus detrás persiguiéndolos. Un braquiosaurus pasaba por allí y le saludó.

    —¿Qué haces aquí? ¿Puedo hacer algo por ti? —le preguntó Braqui.

    —Me he perdido… en realidad, me he escapado… —le contó toda la historia.

“¿Te acuerdas qué le había pasado al perro?” (hacemos que los alumnos y alumnas recuerden el cuento).

     —Te has portado muy mal —le riñó Braqui—.Debes volver a casa antes que tus padres se preocupen. Te devolveré al agua para que vuelvas.

    Braqui tenía unos amigos dinosaurios marinos, les pidió el favor que lo devolvieran a casa.

    El viaje fue muy movido porque un elasmosaurus los persiguió. Por suerte no los pudo pillar.

    El perrito les contó a sus padres todas las peripecias que le habían pasado. Comprendió que si hubiera obedecido a sus padres no hubiera puesto su vida en peligro y no hubieran estado buscándolo un día entero. Les prometió no volver a irse más solo sin avisar.

    Como no volvió a portarse mal, el papá y la mamá le perdonaron y tuvieron una vida tranquila y feliz. 

THE LOST DOG 

A small dog didn’t obey his parents’ instructions. He went to the sea and he tried to swim.

    It is easy. He swims and swims to a new and unknown island: The Dinosaurs’ Island.

    ‘They can bite you,’ says a corythosaurus making fun of him. ‘Here you are a tyrannosaurus.’

    ‘Aaaaaah!’ shouts Tyranno.

    The dog runs away quickly. He finds the velociraptors that Tyranno is chasing. But velociraptors are bad and bite him…

    He climbs a tree. The velociraptors and the tyrannosaurus go on running. A brachiosaurus talks to him:

    ‘What are you doing here? Can I help you?’ asks Brachi.

    ‘I’m lost… really… my parents don’t know.’  

   The puppy tells Brachi his story…

    ‘Bad behaviour!’ says Brachi. ‘You must go home immediately. Your parents can be worried. I am going to put you into the water…’

    Brachi asks for help from his friends, the marine dinosaurs. They help the small dog to return home.

     It is a difficult trip, an elasmosausius chases them but he doesn’t catch them.

    The small dog explains his horrible adventure to his parents. His parents are very angry and very worried.

    The small dog changed his behaviour and he always obeys his parents for ever. They lived happily ever after.

5. NOMÉS MAGDALENES?   

Hi havia una vegada un xiquet molt educat que quasi sempre es menjava el que la mamà li posava al plat.

    Però un dia va anar a comprar el pa amb sa mare i va veure magdalenes. Li’n va abellir una.

    —Em compres una, per favor —va dir senyalant les magdalenes.

    L’ama de la tenda li’n va regalar una. Li va agradar molt. Sa mare en va agarrar uns paquets.

    —Una altra, per favor —va dir el xiquet.

    —Val, però una i prou… si no, no dinaràs —va contestar la mamà.

    Com que li abellien molt i la mare ja no li’n volia donar més, li va pillar un paquet de la bossa del pa mentre la mare guardava la compra i se’n va menjar tres o quatre més.

    La mare es va disgustar molt quan va anar a guardar-ho i va veure un paquet mig buit. El va renyir.

    —Perdona, mamà… es que m’abellien molt… 

    Es van posar a dinar quan va vindre el papà. Hi havia espaguetis, el menjar favorit del xiquet. No en va menjar. La mare es va disgustar altra vegada:

     —Si no hagueres menjat magdalenes…

   Tampoc va berenar donat que, s’havia viciat a les magdalenes i, quan no el veien, anava directe als paquets de les magdalenes…

no va sopar més que un got de llet.

    A l’endemà va anar la iaia a cuidar-lo i, com no sabia res, li va deixar que menjara totes les magdalenes que volgués al llarg del matí.

    Per dinar hi havia arròs, el segon menjar favorit del xiquet. Tampoc va poder menjar, això sí, va veure molta aigua.

    Poc després la panxa va començar a pegar-li retortillons. Va posar-se a plorar. Tenia diarrea i un nus a l’estómac.

    Van anar al metge:

    —Què has menjat?

    Ell no ho volia dir, però abans que el punxara, ho va confessar:

    —Magdalenes.

    —Quantes?

    —Moltes... i he begut llimonada.

  La mare es va sorprendre:

    —D’on ho has tret tot això?

    —De l’armari de dalt de tot... el que tinc prohibit tocar.

    El metge va saber com curar-lo, per això era metge. Després d’una setmana a dieta sense provar les magdalenes ni la llimonada, la mare va començar a donar-li’n una per desdejunar amb la llet.

    —No, mamà —va dir el xiquet—. Em farà mal...

    —Si només en menges una, no —va dir la mamà—. Les coses si es mengen amb moderació no fan cap mal. No hi ha cap motiu perquè no menges magdalenes si tant t’agraden, però només una cada dia.

    —Podré beure llimonada?

    —Només un got els diumenges.

    —De veritat?

    Es van abraçar. Després d’aquesta, mai més va agarrar coses sense permís perquè ara sabia que si la mare li deia que “no” era per un motiu important. No volia tornar a estar malalt.

    Consells didàctics: Els xiquets passen una època que regiren tots els armaris. Quan passen aquesta època senten curiositat per les coses prohibides com detergents, dolços… Contes com aquest ens ajudaran a frenar aquestos impulsos i a dir-los d’una altra manera que s’ha de menjar de tot però amb moderació, i les coses dolces, amb molt poca quantitat. Aquest conte el podem utilitzar a infantil i a primer cicle.

¿SÓLO MAGDALENAS?

Había una vez  un niño muy educado que casi siempre se comía lo que su mamá le ponía al plato.

     Pero un día fue a comprar pan con su madre y vio magdalenas, le apeteció una.

    —Me compras una, por favor —le dijo el niño señalando las magdalenas.

    La dueña de la tienda le dio una. Le gustó mucho. Su madre compró unos paquetes.

    —Otra, por favor —dijo el niño.

    —Vale, pero una y basta… si no, no comerás —dijo la mamá.

    Como le apetecían mucho y ya no le querían dar más, le quitó un paquete de la bolsa del pan mientras su madre guardaba la compra y se comió tres o cuatro más.

    Su madre se disgustó mucho cuando fue a guardarlo y vio un paquete medio vacío. Lo riñó.

    —Perdona, mamá… es que me apetecían mucho…

    Se pusieron a comer cuando llegó papá. Había espaguetis, la comida favorita del niño. No comió. Su madre se disgustó otra vez:

    —Si no hubieras comido magdalenas…

    Tampoco merendó dado que, se había viciado a las magdalenas y, cuando no lo veían, iba directo a los paquetes de magdalenas… no cenó más que un vaso de leche.

    Al día siguiente fue su abuela a cuidarlo y, como no sabía nada, le dejó que comiera todas las magdalenas que quisiera a lo largo de toda la mañana.

    Para comer había arroz, la segunda comida favorita del niño, tampoco pudo comer, eso sí, bebió mucha agua.

    Poco después la tripa comenzó a pegarle retortijones. Se puso a llorar… tenia diarrea y un nudo en el estómago.

    Fueron al médico.

    —¿Qué has comido?

   Él no lo quería decir, pero antes de que le pinchara, lo confesó:

    —Magdalenas.

    —¿Cuántas?

    —Muchas… y he bebido mucha limonada.

    La madre se sorprendió:

   —¿De dónde has sacado eso?

    —Del armario de arriba del todo… el que tengo prohibido tocar…

    El médico supo cómo curarlo, para eso era médico. Después de una semana a dieta sin probar las magdalenas ni la limonada, la madre comenzó a darle una para desayunar con la leche.

    —No, mamá —dijo el niño—. Me sentará mal…

    —Si sólo te comes una, no —dijo la

mamá—. Las cosas si se comen con moderación no hacen ningún daño. No hay ningún motivo para que no comas magdalenas si tanto te gustan, pero sólo una cada día.

    —¿Podré beber limonada?

    —Sólo un vaso los domingos.

    —¿De verdad?

    Se abrazaron. Después de ésta, nunca más volvió a coger cosas sin permiso porque ahora sabía que si su madre le decía que “no”, era por un motivo importante. No quería estar enfermo. 

 ONLY CUPCAKES?

A boy was well-mannered. He ate what Mum put in his plate.

    But once he went to the baker’s with Mum. He saw some cupcakes. He wanted to have one…

    ‘I want to have one of these, please,’ says he, looking at the cupcakes.

    ‘You can have one,’ says the baker.

    And she gives him a cupcake.

    ‘Delicious!’ says the boy. ‘Another one, Mum, please…’

    Mum buys some bags of cupcakes. She gives him another one.

    When they get home the boy eats three more cupcakes. Mum didn’t see him…

    Mum gets angry and she reprimands him for it.

    ‘Sorry, Mum,’ says he. ‘I was terribly hungry…’

   Then Dad arrives home and they have lunch, spaghetti, his favourite food, but he can’t eat it. Mum gets angry.

    ‘You mustn’t eat cupcakes…’

    The boy can’t have his afternoon sandwich. His bad habit of having cupcakes without permission is a problem. He doesn’t have dinner, only a glass of milk.

    The next day Granny comes home and she looks after him while Mum is working. He eats more cupcakes. There is rice for lunch, his second favourite food, he

6. LA PRIMERA FESTA D’ANIVERSARI

 Aquella va ser la festa més bonica d’aniversari que el xiquet havia vist mai donat que va ser la primera.

    No era la primera vegada que li feien un pastís amb ciris ni que li feien regals però fins aquell dia només ho havia celebrat en família.

    Ara tenia tots els xiquets i xiquetes de classe invitats a sa casa.

    Van llogar una animadora que feia jocs per als xiquets, van decorar tot el garatge amb globus i serpentines de colors i van preparar una taula molt gran on hi havia de tot: entrepans, coca, galetes, papes, aigua, llimonada, suc, orxata i tot el que el xiquet poguera imaginar i desitjar... hi havia música de fons i la mamà havia preparat cafè per als papàs i mamàs que venien a portar els seus fillets i filletes.

    Començaren a arribar els invitats. Eren molt menuts, només tenien quatre anys però cadascú portava un paquet de regal gegant.

    —Moltes felicitats —li deien tots i totes.

    —Gràcies —no parava de repetir.

    Vinga obrir paquets i més paquets: un cotxe, una pistola d’aigua, un tren, un avió, un robot…

    El berenar estava molt bo. Només acabar-se l’entrepà van començar els jocs d’animació i les cucanyes.

    Va tenir sort i ell va pillar la corda que tombava el regal… tots i totes van poder arreplegar llepolies.

    Quan ja portaven una hora jugant van portar el pastís amb les quatre veles. Tots cantaven “moltes felicitats”.

    El xiquet les va apagar i va demanar un desig. “Què penseu que va demanar?” (Cada xiquet i xiqueta de la classe intervé i demana un desig).

    Què bo estava el pastís! Quants records s’han quedat al cor del xiquet només en aquelles dues hores que va durar la festa!

    —És la festa més bonica del món, mami —li va dir el xiquet a sa mare—. Mai l’oblidaré. Gràcies. Us estimo...

    Vindrien més aniversaris i més festes, però com la primera, cap.

    Consells didàctics: Les paraules “aniversari” i “festa” sempre arrastren un somriure siga la que siga la circumstància que la diguem. Si a més contem aquest conte amb l’ocasió d’un aniversari de veritat, millor. I si fem que els alumnes ens conten una festa d’aniversari que recorden, total. En aquest cas hi ha tants contes i desitjos com xiquets i xiquetes.

 LA PRIMERA FIESTA DE CUMPLEAÑOS

 Aquella fue la fiesta de cumpleaños más bonita  que había visto nunca dado que fue la primera.

    No era la primera vez que le hacían una tarta con cirios ni que le daban regalos pero hasta aquel día sólo lo había celebrado en familia.

    Aquel día tenía a todos los niños y niñas de la clase invitados a su casa.

    Buscaron una animadora que les hiciera juegos para niños, decoraron todo el garaje con globos y serpentinas de color y prepararon una mesa muy grande donde había de todo: bocadillos, coca, galletas, papas, agua, fruta, zumo, horchata y todo lo que un niño pudiera  imaginar y desear… había música de fondo y la mamá había preparado café para los papás y mamás que venían a llevar a sus hijos e hijas.

    Comenzaron a llegar invitados. Eran muy pequeños, sólo tenían cuatro años pero cada uno llevaba un paquete de regalo gigante.

    —Muchas felicidades —le decían todos.

    —Gracias —no paraba de repetir.

    No paraba de abrir paquetes y más paquetes… un coche, una pistola de agua, un tren, un avión, un robot…

    La merienda estaba muy buena. Nada más acabarse el bocadillo comenzaron los juegos de animación y las cucañas.

    Tuvo suerte y él pudo pillar la cuerda que tiró el regalo. Todos y todas pudieron recoger chucherías.

    Cuando ya llevaban una hora jugando trajeron la tarta con las cuatro velas. Todos cantaban “feliz, feliz en tu día…”

    El  niño apagó las velas y pidió un deseo. 

    “¿Qué pensáis que pidió?” (Cada niño y cada niña de la clase interviene y pide un deseo).

    ¡Qué buena estaba la tarta! ¡Cuántos recuerdos se han quedado en el corazón del niño sólo en aquellas dos horas que duró la fiesta!…

    —Es la fiesta más bonita del mundo, mamá —le dijo el niño a su madre—. Nunca la olvidaré. Gracias. Os amo…

    Vendrían más cumpleaños y más fiestas, pero como la primera, ninguna.

MY FIRST BIRTHDAY PARTY

A child is four years old today. It is his birthday. It is his first birthday party at home with his school friends.

    Last year he had a birthday cake with his family. 

    Today all the children of his class are at his home with presents…

    There is a clown with games for children, streamers, balloons and a big table with all kind of food: sandwiches, lemonade, cola, biscuits, chips, burgers, fruit… (Students review food). Everything you can imagine… There is nice music. And there is coffee for mums and dads. Every child comes with a big present.

  ‘Happy birthday! Here you are!’

  ‘Thank you!’ he says.

  He opens more and more presents: a car, a water pistol, a train, a plain, a robot, a kite, a big balloon, a ball… (Students review toys).

    Food is nice. There are clowns and games for children. They are great! There are bags with sweets for everybody and a greasy pole. He pulls the right rope and all the sweets fall down. Everybody picks up sweets.

    Then, the birthday cake is brought out, everybody sings “Happy Birthday to you”.  He blows out the candles and he makes a wish.

    What a nice cake! Two hours to remember for all his life. What a nice party!

    ‘It’s the best party in the world, Mum,’ says he. ‘Mum, Dad…I love you…’

    He will have lots of parties to have fun with his friends, but the first birthday party is the best!

7. QUINA POR D’ENTRAR A LA PISCINA!

El xiquet xicotet no havia entrat mai a una piscina i li feia impressió entrar-hi.

    La mamà el va portar a jugar amb els seus amics per a veure si entrava amb ells, però li venia molt cap per amunt.

    Els seus amics eixien i entraven, feien jocs dins i fora de la piscina. Ell també s’incorporava al joc, però quan els altres entraven dins de l’aigua, ells es quedava fora.

    “Què podem fer perquè el xiquet supere la por i entre d’una vegada a la piscina?” (pluja d’idees, es trien les bones).

    La mamà no el va forçar. Va esperar que es decidira ell sol a entrar-hi. Ho va fer un dia que no hi havia cap altre xiquet.

    Estava ell sol i li va demanar a mamà que hi entrara amb ell:

    —Quina meravella, mamà! L’aigua està calenteta…—va dir el xiquet.

    —Ja t’ho deia jo…

    L’aigua li feia cosquerelles relaxants a les cames i, a més, estava clareta i suau.

     En això que van arribar els seus amics, van entrar a la piscina i van jugar tota la vesprada.

    A l’hora de berenar, les mamàs van haver d’insistir perquè els xicotets no volien eixir de la piscina.

    Finalment van eixir, van berenar i se’n van anar a jugar un poquet fora l’aigua.  

   Després es van posar tots a “fer la granota”, van parar tots i totes dins l’aigua. El xicotet no va tindre por. La seva impressió a l’aigua havia desaparegut.

    La mamà va somriure quan el va veure entrar i eixir vàries vegades de l’aigua.

     El nostre xicotet es va enfrontar a la seva por i la va superar. “Ho podrem fer nosaltres?”

    Consells didàctics: Les manies, les pors, les impressions només se superen enfrontant-se a elles. Aquest conte es pot usar per a infantil quan donem el tema de l’estiu, ensenyar-los a no tenir por i també per a primer cicle per fer-los reflexionar sobre com superar les seves pors.

 ¡QUÉ MIEDO DE ENTRAR A LA PISCINA!

El niño pequeño no había entrado nunca a una piscina y le daba impresión entrar.

    La mamá lo llevó a jugar con sus amigos para ver si entraba con ellos, pero a él le venía cuesta arriba.

    Sus amigos salían y entraban, hacían juegos dentro y fuera de la piscina… él también se incorporó al juego, pero cuando los demás entraron dentro del agua, él se quedó fuera.

    “¿Qué podemos hacer para que el niño supere su miedo y entre de una vez a la piscina?” (lluvia de ideas, se eligen las buenas).

    La mamá no lo forzó... esperó a que se decidiera él solo a entrar.

    Lo hizo el día que no había ningún otro niño. Estaba el solo y le pidió a mamá que entrara con él:

    —¡Qué maravilla, mamá!... el agua está calentita... —dijo el niño.

(... seguir llegint)

8. EL XIQUET QUE FEIA MALIFETES AL SALÓ

 Eren vacances d’estiu. El xiquet no anava a la guarderia perquè la mamà tenia vacances i preferia tenir-lo a casa amb ella.

    Normalment el xiquet s’entretenia jugant tranquil amb el pàrquing de cotxes mentre la mamà feia faenes per casa.

    La cridava mil vegades per a contar-li a què jugava i ella acudia encantada.

    Un dia, sense més ni més, al xiquet li va donar per fer malifetes.

   Va tirar els coixins del sofà a terra i jugava a futbol amb ells. Va escampar tots els joguets.

    La mare el va renyir. El xiquet va plorar, va guardar els joguets però, només es va pegar la volta la mamà, va tirar les boletes de passar el fil per damunt dels sofàs, per terra, per baix la taula, per tot…

    La mare després d’acabar d’arreglar la casa, estava molt cansada, es va deixar caure al sofà, però amb tant mala sort que va esvarar amb una de les boletes i va caure a terra. Es va quedar dormida una bona estona. El xiquet li va posar una manta i un coixí perquè descansara.

    Quan la mare es va despertar, va veure que tots els joguets estaven acabats de recollir i també les boletes.

    —Perdó, mamà —va dir el xiquet quan va veure que obria els ulls—. No ho faré més. Estàs molt cansada?

    Es van abraçar. Des d’aquell dia el xiquet va ser més considerat i no va deixar les coses pel mig mai més.

    Consells didàctics: Hem de mentalitzar les futures generacions que arreglar la casa és faena de tots els que viuen en ella. Amb contes com aquest podem treballar el tema de ser considerat i col·laborar en les faenes de casa així com arreplegar els joguets quan acaben de jugar. Algú podria tropessar i caure.

EL NIÑO QUE HACÍA TRASTADAS EN EL SALÓN

 Eran vacaciones de verano. El niño no iba a la guardería porque la mamá estaba de vacaciones y prefería tenerlo en casa con ella.

    Normalmente el niño se entretenía jugando tranquilo con el parking de coches mientras la mamá hacía las faenas de casa.

    La llamaba mil veces para contarle a qué jugaba y ella acudía encantada.

    Un día, sin más ni más, al niño le dio por hacer trastadas. Tiró los cojines del sofá al suelo y jugaba al fútbol con ellos. Esparció todos los juguetes.

    La mamá lo riñó. El niño se puso a llorar, guardó los juguetes pero nada más darse la vuelta la mamá, tiró las bolitas de pasar el hilo  por encima de los sofás, por tierra, por debajo de la mesa, por todo…

    Su madre, después de acabar de arreglar la casa, estaba muy cansada, se dejó caer al sofá, pero con tan mala suerte que deslizó con una de las bolitas y se cayó a tierra… se quedó dormida un buen rato. El niño le puso una manta y un cojín para que descansara.

    Cuando la madre se despertó, vio que todos los juguetes estaban acabados de recoger y también todas las bolitas.

    —Perdón, mamá —dijo el niño cuando vio que abría los ojos—. No lo haré más. ¿Estás muy cansada?

    Se abrazaron. Desde aquel día el niño fue más considerado y no volvió a dejarse cosas por medio nunca más.

BAD BEHAVIOR IN THE LIVING ROOM

It was the summer holidays. The small boy wasn’t at the nursery because his mum was on holiday too.

    He usually plays with his car parking quietly while Mum does housework. She looks after him happily.

     But today he is naughty. He is behaving badly in the living room.

    First he throws away all the cushions and then he plays football with them. Then he gets out all the toys from their boxes. It is a mess.

    Mum reprimands him for it. He cries. Then he puts the toys into their boxes.

    When Mum goes out of the living room he drops the balls on the floor, in the sofa, under the table… everywhere.

    When Mum finishes the housework she is very tired. She sits on the sofa, but unfortunately she slips on a small ball and she falls on the floor. She is unconscious for a while…

    The small boy covers her with a blanket and he puts a cushion under her head to rest on.

    When Mum wakes up she sees all the toys in their boxes and all the balls in their bag.

    ‘Sorry, Mum,’ says the small boy when she opens her eyes. ‘Are you tired?’

    She takes him in her arms. The small boy gets worried of the consequences of his bad behaviour. 

    He changed his behaviour and he tidied up his toys. They lived happily ever after.